Recerques ICA

“Que no ens toquin els bous”. Auge de les tradicions taurines i lluita per la dignitat a les Terres de l’Ebre

Els correbous són una forma de tauromàquia popular participativa que respon a una tipologia de celebracions taurines basades en la intervenció activa dels assistents i en què, a diferència del que passa a la curses convencionals, no hi ha cap separació entre els concurrents i l’animal.

La recerca va ser animada, inicialment, per la constatació que aquestes festes populars amb toros o correbous han estat una qüestió problemàtica en els darrers anys, sobretot a partir de l’1 d’octubre quan el Parlament va donar llum verda a la Llei 34/2010, de regulació de les festes tradicionals amb bous –bous a la plaça i a la platja, bous al carrer, bous capllaçats, bous embolats i bous salvatges–, quasi tots celebrats a les comarques ebrenques del Montsià i el Baix Ebre. La nova llei i les impugnacions de que era objecte per les organitzacions animalistes va generar un nou clima en favor de la festa dels bous i la seva defensa a les Terres de l’Ebre. El nombre de celebracions taurines populars al sud del país no va anar reculant, més aviat al contrari. L’any 2018 van tenir lloc un total de 439 correbous autoritzats, sis més que l’any anterior, en 207 dies i 27 poblacions i EMDs d’aquelles comarques. Entre aquest total, 138 bous embolats –un 10 % més que l’any anterior– i 43 bous capllaçats.

La contrapartida a aquesta eufòria va ser una constant ofensiva dels animalistes i una part de les poblacions de l’Ebre en contra d’aquestes festes. El maig de 2017 el Parlament acceptava una Iniciativa Legislativa Popular demanant la supressió dels correbous, responent al 68% per cent de catalans que, segons una enquesta feta pública el març de 2012, les rebutjava. Aquest estira i arronsa entre la defensa aferrissada d’una festa arrelada profundament a un determinant territori i l’assetjament i el descrèdit de que era víctima per part dels moviments proteccionistes, els mitjans de comunicació i l’opinió pública majoritària al país segons les enquestes, es va resoldre el 26 de setembre de 2019 en una proposta de resolució del Parlament instant el govern de la Generalitat a prohibir els correbous a Catalunya.

La tasca de l’equip de recerca s’ha desenvolupat en aquest marc, que és el de festes populars amb toros força esteses a unes comarques de les Terres de l’Ebre, que implicaven una mena d’anomalia que contrariava el suposat procés de modernització ètica de la societat catalana, expressat, entre altres coses, en el rebuig contra les festes taurines. Aquesta excepció confirmava el precari acomodament de les comarques del Sud als motllos de catalanitat acceptats i promoguts oficialment, en un desajust que tenia altres expressions i venia de lluny. Es confirmava, així, la divisió simbòlica entre un nord, ric i “civilitzat”, on s’aconseguia acabar amb les restes d’unes tradicions inacceptables, i un sud marginal, pobre i “salvatge”, on aquestes mateixes festes es mantenien i augmentaven en nombre i participació.

D’acord amb les informacions y observacions obtingudes al llarg de la recerca, la postura de l’opinió pública majoritària al país -si més no la reflectida a les enquestes publicades- i de les institucions centrals a Catalunya és interpretada com un greuge més dels patits per les comarques del Sud, amb una llarga tradició de menyspreus i marginacions. Són aquestes postergacions les que han acabat per generar la intensificació de l’autoconsciència dels ebrencs, suscitada, com ha passat tan sovint, en un marc de conflicte, el més important dels quals ha estat, en aquella part del territori, el de la lluita desfermada contra el Plan Hidrológico Nacional, aprovat pel Parlament espanyol l’any 2001. En qualsevol cas, ens resulta incontestable, sempre a partir de les impressions sobre el terreny, que la defensa dels correbous s’està produint en clau de resposta simbòlica a la postergació de les Terres de l’Ebre, intensificada per la sensació abundantment compartida d’incomprensió i prejudici per part dels mitjans de comunicació, l’opinió d’una majoria social de la resta del país i de les instàncies institucionals del que s’entén que és el centralisme polític i cultural exercit des de Barcelona.

A destacar que la recerca s’ha produït en el marc del procés d’emancipació nacional de Catalunya, el que quedava reflectit en la proliferació d’estelades a cada una de les cites taurines a tots i cadascun dels pobles on se celebraven, tal i com hem apreciat sobre el terreny.

Tot apunta a que a les Terres de l’Ebre s’hauria conegut un procés identitari que hauria començat mogut per una lògica instrumentalista i circumstancial, generadora de sentiments de solidaritat primaris per l’assoliment d’objectius específics, però que, en desenvolupar-se, ha arrossegat contenciosos pendents, com tots aquells que havien segellat la postergació de les Terres de l’Ebre com una Catalunya inferioritzada econòmicament i políticament, però també simbòlicament per ser “insuficientment” catalana. Com si la presència en aquest racó del territori d’elements culturals aliens al catalanisme oficial.

Els correbous serien un exemple de com el patrimoni immaterial també pot ser un camp de batalla política. Ho és quan sorgeixen lluites pel patrimoni empreses per grups humans o territoris que reclamen el seu dret a ser qui creuen que són i com són i ho fan desentenent-se de les pautes morals dominants, assumint actituds i propostes contra hegemòniques en matèria de cultura popular.

Arxius relacionats

Article “Que no ens toquin els bous!” Le festes taurines a les Terres de l’Ebre i el patrimoni dels ofesos. Autors/es: Manuel Delgado, Romina Martínez, Sarai Martín. Publicat a la Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 44 (2019), pàg. 200-214.

Disponible a: https://cultura.gencat.cat/web/.content/cultura_popular/07_publicacions/rec/SD_REC_44.pdf