Recerques ICA

“Mira La Mina com canvia”: urbanisme neoliberal i resistència urbana en la perifèria de Barcelona

Edificat entre 1957 i 1975, el barri de la Mina (Sant Adrià de Besòs) va patir des del principi diferents problemes: habitatge de mala qualitat, equipaments inexistents o deficients i l’abandó sistemàtic per part de les institucions. La situació d’aïllament socio-espacial que va derivar-se d’això i la construcció de l’altre per part de l’imaginari popular i les elits polítiques, van desembocar en l’estigmatització social dels residents com “exclosos” i “problemàtics”, en contrast amb altres estratègies que poguessin haver il·luminat els orígens estructurals d’aquesta “marginació”. Aquest procés d’estigmatització ha contribuït durant anys a legitimar les pràctiques polítiques d’exclusió i segregació desplegades al barri fins avui dia i ha funcionat a la perfecció com a pretext necessari per a la promoció de les innombrables transformacions urbanístiques que han canviat profundament la seva fesomia exterior i el seu caràcter interior.

Avui dia, l’últim pla urbanístic dissenyat per al barri no resoldria els conflictes que s’arrosseguen des de temps enrere i s’enfocaria cap al benefici urbanístic,  deixant La Mina novament aïllada i al marge del desenvolupament ciutadà. El procés de recuperació de l’espai contigu a La Mina pot pensar-se, de fet, com una nova forma d’excloure determinats segments socials de l’ús de l’espai, privatitzant-ho i convertint-ho en objectiu d’atractius projectes immobiliaris i comercials. Tot i això, les pràctiques socioculturals desplegades al barri per part dels seus residents configurarien un paradigmàtic dispositiu de resistència en contra d’aquesta tendència pròpia de un urbanisme de caire neoliberal, que reprodueix la desigualtat social mitjançant la transformació urbana. Re-significant l’espai urbà en formes i maneres que qüestionen la reproducció espacial de les relacions socials, els residents de la Mina es constituirien com una comunitat divergent respecte al poder de les elits polítiques i econòmiques que tendeixen a convertir els espais públics en centres privats de consum visual i d’oci.