Recerques ICA

El negre i nosaltres

El projecte “El negre i nosaltres” és una recerca de recuperació de la memòria i anàlisi entorn d’un conflicte patrimonial, social i polític que va tenir lloc a Banyoles i Catalunya durant la dècada de 1990, i que va assolir un ampli abast internacional. L’exhibició d’un boiximà (1) dissecat a la sala de l’home del Museu Darder que va romandre fins al 1997 va polaritzar l’opinió pública en un debat sobre la seva conveniència, generant al llarg dels anys una polèmica travessada per acusacions de racisme. La controvèrsia, que només es van tancar un cop es va procedir a la “repatriació” de les restes a Botswana el 2000, ajudà a obrir un debat certament pioner en el marc europeu sobre l’ètica de les institucions museístiques i la responsabilitat heretada dels processos colonials que, vint anys més tard, és d’una extraordinària actualitat si ens atenim a la importància adquirida per aquests debats arran del moviment Black lives matter i els processos de restitució i reparació assumits per les institucions radicades a les antigues metròpolis colonials europees. En efecte, va ser el moviment antiracista, encapçalat en aquest affaire gairebé en solitari pel metge d’origen haitià Alphonse Arcelin, que va denunciar el 1991, enmig de la febre olímpica -recordem que Banyoles era subseu d’algunes especialitats esportives-, una exhibició que avui encara és sensible i que esdevé un mirall, gairebé pioner i poc estudiat, d’actuals conflictes sobre la gestió del patrimoni. La tensió i visceralitat que llavors es va estendre a través dels mitjans va sostenir una polarització que no va permetre cap procés de reflexió, sinó un tancament en fals del conflicte sense reparacions ni l’assumpció de responsabilitats.

Aquesta recerca ha apostat per restituir part de la memòria col·lectiva trenada al voltant d’aquells fets. Tot entenent que la memòria, tal com deia en Maurice Halbwachs, es configura a través de les múltiples intervencions i interaccions dels diversos agents que hi participen, hem tractat de dur a terme un nombre significatiu d’entrevistes no dirigides, seguint els protocols propis de la recerca etnogràfica, de caire qualitatiu.
Igualment, hem recollit de manera exhaustiva documentació escrita i visual a tota mena d’arxius, públics i privats. Tot plegat ha permès restituir les grans línies de força que presideixen els records que resten de tot aquell procés i posar llum sobre les diverses apropiacions crítiques que se’n fan des del present, on, un cop més, diversos actors mantenen posicions gairebé antagòniques pel que fa a l’eventualitat d’una construcció consensuada de la memòria comuna.

(1) Les darreres recerques, però, dutes a terme pel periodista holandès Frank Westerman, indicarien que el “Negre” tampoc era boiximà del Kalahari, sinó un habitant de la Província sud-africana d’El Cap, tal vegada un hotentot. Vid. https://www.lavanguardia.com/cultura/20190302/46768019743/africa-negrodisecado- taxidermia-banyoles-racismo.html