25
anys després de l’article
“Orígens de la Institució d’hereu
a Catalunya”
Ignasi Terradas
Universitat de Barcelona
Rellegint ara aquest article, la primera reflexió
que em ve és positiva. I és que hem avançat
força en els estudis empírics sobre història
i sociologia o antropologia de la família. Hem après
d’una varietat que abans era tractada amb uns esquemes
massa generals o reduccionistes. Jo mateix, que relacionava
la institució de l’hereu amb una sola causa de
caire econòmic l’any 1980, a l’any 1987
[1] ja comprovava
que existia una varietat de casos tan gran que desafiava el
plantejament d’un model estructural pur (jurídicament
i tot) i parlava de decisions familiars motivades per qüestions
ben diverses, incloent-hi les religioses. Per això
en els estudis que vaig fer de les masies vaig optar per endinsar-me
en el cas i en les seves extensions empíriques.
Actualment s’estan fent diversos estudis que afinen
molt en aquestes interrelacions que produeixen realitats singulars.
Això sí, sense perdre un denominador comú
que fa que la família tingui sentit viscut
pels seus protagonistes i d’unitat analítica
per a qui la investiga. Sílvia Bofill [2]
mostra com l’hospitalitat familiar pot ser una funció
de la dependència afectiva o material, d’ambdues,
o de cap de les dues especialment. No hi ha un patró
únic per explicar l’estat i les relacions entre
les persones grans i la resta de les seves famílies,
encara que es doni una “forma” comuna en totes
o en moltes d’elles. Gemma Orobitg i Carles Salazar
[3]
mostren força varietat en les formes de conjugar sentiments,
diners i valors morals entre les donants i les receptores
d’òvuls: tanta, que les mateixes actuacions clíniques
tenen efectes personals i socials ben diferents.
Cal avançar més en aquesta direcció.
Hem d’entendre que les tipologies de família
i els models formals són estrictament unes eines metodològiques,
no les hem de tractar com a síntesis teòriques.
Hem de seguir comprovant com una mateixa “estructura”
o tipus de família obté continguts diferents
d’acord amb opcions i actituds personals, interessos
i valors viscuts, llegats individuals i compartits (com els
habitus de Bourdieu), i també d’acord
amb les seves articulacions amb conjuntures econòmiques,
polítiques i ideològiques ben diverses. Així,
en comptes d’abandonar la realitat del parentiu i la
família, confosos per les pretensions formalistes,
cal abordar-la amb més respecte per les paradoxes i
singularitats empíriques. Així, una família
“desestructurada” per un determinat context ideològic
pot resultar perfectament adaptada a una realitat econòmica
que el criteri anterior desconeix. Actualment, per exemple,
els contextos de la immigració a escala internacional
ofereixen moltes “paradoxes” d’aquest tipus:
la solidaritat familiar és freqüentment proporcional
a la “desestructuració”, reforçant
fins i tot ideologies molt conservadores. Però és
que la forma d’entrar en l’economia d’unes
i altres famílies produeix incongruències “estructurals”
per a una mateixa congruència ideològica. Una
metonímia concreta d’això: els pares i
les mares emigrants poden abandonar la família per
conservar-la, la qual cosa obté significats ben diferents
en altres contexts. I cal entendre també singularment
el significat familiar –sí, i potser familiar
abans que rés– de formes de vida (de guanyar-se-la)
que en principi només es detecten per la seva relació
amb la delinqüència i l’allunyament, precisament,
de la família (prostitució, “menors al
carrer”).
I encara no s’ha fet cap estudi que reflecteixi les
singularitats de la “violència domèstica”
o de “gènere”: aquestes denominacions formals
ja indiquen que anem per mal camí si volem entendre
el que passa. Però en aquesta qüestió,
com en d’altres, la urgència de la demanda jurídica
i política ressuscita l’afany per respostes ràpides,
formalistes i generalistes.
L’etnografia ens ensenya que la història d’una
sola família és capaç de desafiar totes
les tipologies i estructures o models que hem generat per
entendre-les totes. Ara bé, sense aquests models, sense
aquestes guies encara aniríem més perduts.
Bé, tot aquest esforç de comprensió
de la realitat més concreta i específica sembla
que va endavant. Però, en canvi, junt amb la crítica
a l’excessiva confiança en els models més
tipològics i formals, s’ha perdut interès
en els estudis sobre canvis de llarga durada i contrast entre
societats.
La extraordinària especialització que s’ha
dut a terme en els darrers vint-i-cinc anys ha deixat de banda
aquests plantejaments. I aquesta impressió ve reforçada
també pel fet que la majoria de bones investigacions
teòriques i empíriques sobre aquests temes queden
com a tesis que difícilment arriben a publicar-se.
Això no és nou: als anys 1970 ja vaig descobrir
a Manchester, al mateix bressol de la “Revolució
industrial”, que els millors treballs sobre la industrialització
romanien inèdits. Fins i tot s’havien publicat
només parts de tesis que deixaven els arguments i les
exposicions empíriques molt mutilades. Això
que les Facultats de Ciències han solucionat gairebé
del tot, encara és un problema per a les de Lletres.
Tornem al meu article. Ara hi veig dos defectes molt evidents
i bàsics : un, creure que la historiografia de llavors
ja havia exhaurit el coneixement de les fonts; i l’altre,
amb relació amb això: no haver escorcollat aquests
documents, i haver-me cenyit només a cercar una interpretació
teòrica. Lluís To va ser el primer a superar
definitivament aquestes deficiències.[4]
Demostra empíricament l’existència d’una
varietat considerable d’heretaments i com l’hereu
universal ve d’una tendència a acumular millores:
i més tard, a partir del segle XIII, ja es pot parlar
de l’extensió del costum. Tot i així,
no exclou la hipòtesi d’una utilitat fiscal en
la impartibilitat dels focs tributaris. Per conèixer
la millor aproximació a la família de l’Alta
Edat Mitja catalana s’han de seguir els seus estudis.
Jo m’havia equivocat en la periodització, en
la manca d’iniciatives des “de baix”, en
la varietat d’heretaments i la seva coexistència
d’acord amb la composició i el cicle de cada
família. [5]
Pel que fa a la teoria, el que veig encara com a més
positiu d’aquell article està resumit entre les
notes 19 i 20: “el que assenyala l’existència
de la petita propietat és justament la formació
d’una superestructura que la vetlla, més que
la persistència d’una estructura indígena
que la contradiu”. És a dir que la “petita
propietat” o, més ben dit, el dret d’accés
a una explotació agrària [6]
i el seu heretament ja és un fet del “dret privat”,
no del dret social, i va ensems amb la reducció del
Parentiu a la família. Això es dóna sota
un nou estat que representa una ruptura important amb una
hipotètica societat de llinatges. Hi ha un estat compost
per la noblesa, l’aristocràcia, la monarquia
i l’Església que n’obté rendes,
tributacions. La família pairal amb dret de primogenitura
no és una supervivència de llinatges o famílies
patrilineals extenses d’un món indígena
anterior, és en tot cas una reformulació adaptada
a un nou estat social. Hi ha més ruptura que continuïtat.
Globalment, hi ha unes quantes qüestions sobre l’heretament
que em sembla que s’han de continuar plantejant: si
una classe social n’imita una altra en l’ús
de la llibertat de testar per uns mateixos interessos i condicionaments
o bé es tracta d’una coincidència formal;
si el dret de primogenitura fa també de ficció
jurídica davant d’un plantejament de l’heretament
com a conflicte (no oblidem que hi ha la percepció
que es tracta d’un heretament injust); si la fiscalitat
dels Estats vetlla de prop –i condiciona per tant–
els tipus d’heretament; com es pot reproduir sota ficció
econòmica la figura d’un hereu principal (i.e.
com a propietari principal d’accions o béns de
capital)...
Una altra cosa. En aquests darrers vint-i-cinc anys s’ha
decantat massa el marxisme. Prou sabem el perquè. Però
la manca d’atenció envers els texts marxistes
continua produint malentesos en Antropologia. Així,
s’ha confós el fetitxisme de mercat exposat pel
mateix Marx amb el valor de determinades coses precisament
per la seva vinculació personal. I encara se segueix
confonent riquesa, diner i valor, cosa que segueix produint
interpretacions etnocèntriques sobre l’ús
del diner en determinades cerimònies i sobre la consistència
de la riquesa en aquestes societats, per exemple a Papua-Nova
Guinea, a l’Àfrica o en algunes regions d’Europa
i tot. No és la mateixa cosa tenir valor per raó
de tot el bestiar que es té, tenir excedents en diner
i riquesa en pastures i salut del bestiar, que reconèixer
valor només en el bestiar per al canvi, excedents en
el bestiar venut i riquesa en el diner obtingut (el criteri
de les “rendes per càpita” per a tot el
món). Tot això és molt important pel
que deia abans: el coneixement dels fenòmens històrics
de llarga durada i el contrast entre societats i cultures
(no entre formes de vestir-se, presumir, menjar i ballar).
I el marxisme, malgrat tots els seus defectes, ofereix moltes
més eines que el liberalisme per acostar-se al contrast
entre societats. El liberalisme és quasi per definició
molt més etnocèntric, i l’actual ho és
molt més encara que el de Stuart Mill o Max Weber.
Sense caure en els determinismes del marxisme i en les generalitzacions
“conspiradores”, una mica de teoria de l’alienació
i de l’explotació aclareix bastant sobre el que
succeeix dins la família, entre les famílies
i entre tots plegats. Pensem que ara també es fa una
lectura de la societat força simplista per part del
liberalisme hegemònic. Aquest dóna una versió
de la societat excessivament individualista i feta només
de singularitats. Tampoc no s’ha de caure en l’altre
extrem de la ignorància... Hi ha poders amb pretensions
i realitats força totalitàries: només
cal estudiar la relació entre família, vivenda
i capital.
En general, em sembla que des de 1980 els antropòlegs
i historiadors catalans hem guanyat en coneixement empíric
i tenacitat analítica. Ara, hem perdut interès
–pel que prometíem fa vint-i-cinc anys–
en els estudis de llarga durada i en perspectives de contrast
entre societats.[7]
No es pot millorar en tot...
|
