Pàgina oficial de l'Institut Català d'Antropologia
 
     
 
Consell de redacció de Nº4/2004b de Quaderns-e de l'Institut Català d'Antropologia
 
 

Els estudis etnogràfics i etnològics a Catalunya

Joan PRAT i CARÓS

 

Els estudis etnogràfic i etnològics a Catalunya

Petita reflexió amb motiu dels vint-i-cinc anys d’”Els estudis etnogràfics i etnològics a Catalunya”

Joan Prat

Universitat Rovira i Virgili/Institut Català d’Antropologia

No m’agrada rellegir les coses que ja he escrit i si no hi ha motius específics que m’hi forcin no ho faig gairebé mai. Ara ho he fet seguint la invitació dels directius de l’Institut Català d’Antropologia, la qual m’ha arribat a través de l’Àngel Martínez, bon amic i col•lega del Departament.

La relectura d’”Els estudis etnogràfics i etnològics a Catalunya” m’ha generat un seguit de sensacions diferents. La primera, estrictament personal. El meu pare, que va morir l’any 1993, tenia la feina prop de la Biblioteca de Catalunya, on es van fer les tres conferències inaugurals de l’ICA, essent “Els estudis etnogràfics…” una d’elles. Doncs bé, el meu pare, sense avisar-me, va venir a la xerrada i al final, davant de la meva sorpresa de veure’l allí em va dir: “Molt bé, noi, m’has agradat!”. Com que va ésser la primera i darrera vegada que el meu pare va actuar així, me n’ha quedat el record…

I per associació lliure d’idees, el meu genitor em porta a altres imatges paternes, en aquest cas a nivell professional. Com es ben sabut, el mestre i pare intel•lectual de la gent de la meva generació va ésser Claudi Esteva Fabregat. El Dr. Esteva ens explicava el que podríem dir-ne etnografia “exòtica”, la referida als pobles “primitius” (avui poca gent s’atreviria a escriure “primitius” sense les degudes cometes; fa vint-i-cinc anys no les posava ningú, no calien). Les seves classes a l’Aula Magna de l’antiga Facultat de Lletres a la plaça Universitat començaven a les vuit del matí i estaven plenes de gom a gom. Eren agradables d’escoltar per la vivesa de les descripcions del Dr. Esteva i també per la passió que hi posava. Algunes d’aquestes sessions han esdevingut llegendàries i encara ara, entre amics, algunes vegades les evoquem. Per exemple, quan se centrava en les cultures indígenes dels Estats Units –l’“ensoñación comanche”, en diu en Josep M. Comelles en un llibre recent–[1] i descrivia amb gran mestria com caçaven, com guerrejaven amb els grups rivals o com educaven les seves criatures amb una gran duresa –digna dels espartans– per fer-ne lluitadors bel•licosos el dia de demà… Complementàriament, i d’acord amb la seva formació clàssica, el Dr. Esteva ens presentava el treball de camp en terres exòtiques com el ritus de pas instituïdor per esdevenir un professional de l’Antropologia amb tots els ets i uts.

Però nosaltres, a diferència dels joves antropòlegs nord-americans, anglesos i francesos per als quals estaven previstes beques i ajuts per cobrir les seves despeses en terres llunyanes, no comptàvem amb res de tot això, de manera que, amb ben poques excepcions, les nostres tesis doctorals les vàrem fer a Catalunya –o en llocs relativament propers com ara l’Alt Aragó o Múrcia–[2].

En aquells moments –els primers anys setanta– ens havíem agrupat en un grup d’estudi informal, el Seminari del Camperolat, que liderava intel•lectualment l’Ignasi Terrades, encara que era un dels membres més joves del grup. Jo vaig començar a familiaritzar-me amb els folkloristes catalans (dels quals no recordo ni un esment en els cursos del Dr. Esteva) al si d’aquest seminari. Personatges com Rossend Serra i Pagès, Tomàs Carreras i Artau, Aureli Capmany, Joan Amades i Ramon Violant i Simorra s’havien interessat, com nosaltres, pel món rural; acostumaven a ser uns bons patriotes, com alguns de nosaltres també ens hi sentíem en plena transició, i no era difícil veure en ells certs trets que els convertien en ancestres i precursors de la nostra tasca, juntament amb els “grans” de l’antropologia, dels quals sí que ens en parlava el Dr. Esteva: Boas, Benedict, Malinowski, Radcliffe-Brown, Evans-Pritchard, etc.

Com deia, vaig començar a llegir els folkloristes i etnògrafs amb intensitat i diriua que fins i tot me’n vaig enamorar. Però la veritat és que l’enamorament va durar ben poc. Era difícil, poso per cas, restar intel•lectualment enganxat a Joan Amades quan, a mesura que l’anaves llegint, comprovaves la seva manca de rigor en tots els registres –el teòric, el metodològic, el tècnic– i com aquella mena d’amateurisme barroer penetrava fins al moll de l’ós d’aquelles obres inacabables... Si algun lector té la gosadia d’arribar fins a la darrera part del meu text s’adonarà que, al moment d’escriure’l, el desencant ja s’havia produït i que jo estava en plena fase del “mirall trencat”.

Malgrat això, sol o bé amb altra gent,[3] encara em vaig dedicar uns anys a aquestes qüestions. El comiat va ésser un text –“El discurso antropológico y el discurso folklórico en el Estado Español”–, presentat en el Congrés d’Alacant del 1987 i publicat parcialment com a Introducció de l’apartat d’Història d’un llibre col•lectiu, Antropología de los Pueblos de España (1991), que vàrem editar en Jesús Contreras, l’Ubaldo Martínez, l’Isidoro Moreno i jo mateix. De totes maneres, en la dècada dels vuitanta Llorenç Prats treballava intensivament el tema –vegeu el seu magnífic El mite de la tradició popular (1988)– i un xic més tard, en Lluís Calvo prenia el relleu amb uns altres dos textos importants: “L’´Arxiu d’Etnografia de Catalunya` y la Antropología Catalana” (1991) i Historia de la Antropología en Catalunya (1996).

A altres indrets de l’Estat s’hi produïen interessos semblants i les tesis doctorals de Fernándo Estévez Indigenismo, raza y evolución. El pensamiento antropológico canario, 1750-1900 (1987) o la de Encarna Aguilar, Cultura popular y folklore en Andalucía. Los orígenes de la Antropología (1990), llegides a La Laguna i Sevilla respectivament (i que vaig tenir el plaer de llegir i de jutjar com a membre del tribunal), juntament amb la de Llorenç Prats, defensada a Lleida el 1997, són una bona prova de la generalització d’aquest nou objecte d’estudi i interès: l’abordatge des de l’Antropologia de les tradicions folklòriques i etnogràfiques que gairebé sense excepció s’havien desenvolupat a les diferents nacions, regions i autonomies de l’Estat espanyol al final del segle XIX i l’inici del XX.[4] Doncs bé, i per acabar, dir que “Els estudis etnogràfics i etnològics a Catalunya” van ésser un primer tast, d’ara fa vint-i-cinc anys, d’aquest nou àmbit d’estudi a casa nostra.

 

NOTES

[1] Stultifera Navis. La locura, el poder y la ciudad (text que serà publicat per Pagès, de Lleida, a la primera meitat del 2006). [torna]

[2] Les excepcions serien en Jesús Contreras, que va fer-la a Chinchero (Perú); en Juanjo Pujadas i la Dolors Comas d’Argemir, a algunes valls de l’Alt Aragó (Osca), i en Joan Frigolé a Calasparra (Múrcia). [torna]

[3] Vegeu, principalment, amb Llorenç Prats i Dolors Llopart, La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i institucions (1953-1981) (1982), i en solitari “El folklore catalán: ¿ideología o ciencia?”, a les Actas del II Congreso de Antropología celebrat a Madrid (1985), i novament amb D. Llopart i L. Prats (eds.) La cultura popular a debat (1985). [torna]

[4] Per a una informació més detallada a nivell bibliogràfic, vegeu Investigadores e investigados: literatura antropológica en España desde 1954, Arxiu d’Etnografia de Catalunya, edició especial, 1999. [torna]


 

 

 
    ISSN 1696-8298 © de cada text: el seu autor, © d'aquesta edicio: Quaderns-e de l'ICA