Pàgina oficial de l'Institut Català d'Antropologia
 
     
 
Consell de redacció de Nº4/2004b de Quaderns-e de l'Institut Català d'Antropologia
 
ICA
QUADERNS D’ANTROPOLOGIA
14-12-05
 

Lluís Mallart Guimerà
lluis.mallart@hotmail.com

M’han demanat de participar en aquest acte commemoratiu del vint-i-cinc aniversari d’existència de la revista de l’ICA : Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia. Agraeixo aquest gest que no és el primer que l’ICA ha fet envers la meva persona. Però ben mirat – i ho dic sense cap falsa humilitat – sóc la persona que menys mereix estar en aquesta taula. No sóc membre de l’ICA. Vaig ser-ne un temps i després per una equivocació meva que ara no ve al cas d’explicar vaig deixar de ser-ne Tampoc he fet res per l’ICA, llevat d’una vegada que vaig intentar fer desaparèixer de la seva biblioteca els llibres i revistes sobre l’Àfrica de la col•lecció Murra perquè fossin cedits a la delegació de l’ICA de Tarragona. Era el temps d’unes certes il•lusions. Sempre he anat pel món buscant la lluna amb un cove. Sort que l’ICA no va consentir-ho... Va fer ben fet... Cap col•laboració tampoc en la revista llevat potser d’un article : les primícies d’un llibre que ara he acabat sobre un tema d’art africà...Però en aquest cas, no va ser un servei que jo fes a l’ICA, son els ses Quaderns que van ferma’l a mi..

Però la vellesa o el privilegi de l’edat és quelcom que fa meravelles. Estic aquí pel sol fet de ser un dels més vells d’una determinada comunitat de la qual només en formo part gràcies a les relacions informals – no institucionals - que he pogut establir amb alguns de vosaltres. Dit d’una altra manera, he estat convidat a aquesta festa, estic assegut en aquesta taula... sense haver fet res per posar-hi les estovalles i encara menys els coberts...

Quan l’any passat, avui fa exactament un any i en aquesta mateixa sala, l’ICA, va organitzar un acte per a parlar dels meus treballs, havia preparat un text que no vaig tenir temps de llegir perquè l’acte s’havia allargat massa. El llegiré avui després d’haver-lo adaptat a aquesta nova circumstància. En el temps afegit de la meva existència es una manera de començar a acomiadar-me i de demanar a la comunitat d’antropòlegs del meu país que em dispensi de la meva poca presència o de la presència gairebé nul•la en el desenvolupament de l’antropologia de casa nostra i em prengui només pel que realment sóc : no com un antropòleg innocent sinó com un antropòleg pescallunes. Es així precisament com intitulava aquell text que tenia l’aire d’una rondalla i que ara vull llegir-vos :

ANTROPÒLEGS PESCALLUNES

En un altre temps, el món estava fet de tal manera que Braç-Esquerra manava i estava per sobre de Braç-Dret. Amb la seva ma dirigia totes les coses de l'univers. Tothom l'honorava. El símbol del seu poder era una llança que tenia unes virtuts màgiques excepcionals.

En aquell temps, doncs, un dia, Braç-Dret, amoïnat per les destrosses que els ramats de búfals causaven en els camps d'arròs, manllevà la llança de prodigis al seu germà.

I aquí comença la història d'un temps fora del nostre temps i d'uns esdeveniments fora de la nostra història que malgrat tot romanen presents en la memòria de molta gent gràcies als poetes d'unes terres africanes que la recordaven.

Una nit, mentre Braç-Dret feia la seva ronda per a vigilar el seu arrossar, la claror de la lluna es posà sobre els corns afilats i ben corbats d'un búfal que sense cap mirament enfonsava les seves potes en el camp d'arròs mentre en brostejava les seves tendres fillolades. En descobrir-lo Braç-Dret no s'ho pensà gens i llençà la seva arma contra l'animal.

Bé que malferit, el búfal fugí enduent-se la llança clavada en un dels seus flancs fins desaparèixer en una plana boscosa just en el moment en què la lluna s'amagava darrera un núvol espès i els aiguamolls dels arrossars diluïen el regalim de sang.

Braç-Dret intentà seguir el seu rastre però la recerca va ser en va. Quan a trenc d'alba tornava al poblat, tots els seus pensaments es perdien en com s'ho faria per explicar-ho al seu germà.

Braç-Esquerra l'esperava inquiet a l'entrada de casa. Potser pressentia el que havia succeït. En veure el seu germà que tornava sense la llança dels prodigis li preguntà com s'atrevia presentar-se davant seu amb les mans buides i el comminà sota amenaça de mort a no travessar el llindar d'aquella casa fins que pogués restituir-li la llança que li havia deixat.

Tot seguit, Braç-Dret es posà en camí per a continuar cercant la llança perduda. Deixà enrere els camps d'arròs. S'endinsà per les planes boscoses. Braç-Dret coneixia bé les maneres de fer d'aquells animals. Sabia que pasturaven de nit, i de dia descansaven en algun indret ombrejat. Calia ser prudent. Si no podia ser sorprès per un estol de búfals, podia ser-ho en canvi per algun vell mascle solitari. Suposava que aquell búfal malferit després de ser empès pels búfals del seu estol per tal d'ajudar-lo a seguir endavant, en no aconseguir-ho l'haurien abandonat, com solen fer-ho aquests animals. Els seus càlculs no l'aconsellaven doncs allunyar-se massa ans bé rastrejar tots els voltants d'aquell indret vers on, aquella malaurada nit, el búfal fugí enduent-se la llança dels prodigis del seu germà.

La recerca durà dies i dies. Cap pista. Cap petjada ensangonada. De vegades, el cansament i el desànim el deixaven abatut. ¿Com fer-ho - es preguntava - per trobar aquella llança tan preuada pel seu germà? ¿Quina pista seguir encara, quines petjades rastrejar?

Un dia mentre caminava per la vora d'un rierol es trobà amb una vella que duia una carbassa a la ma.

- Braç-Dret - va dir-li - ¿què fas per aquí?
Braç-Dret li explicà la seva malaventura.
- La trobaràs la llança, la trobaràs... - li digué amb un to que regalimava la certesa d'un esdeveniment que no tardaria en produir-se.
- La trobaràs la llança, la trobaràs... - insistí encara com si recités l'antífona
d'un càntic religiós.
- Però on? - li preguntà Braç-Dret.
- No massa lluny d'aquí - li respongué la vella i afegí:
- Quan travessava el bosc que s'amaga darrera aquest turó he sentit olor de sang. Ves's-hi ara mateix. El trobaràs el teu búfal, el trobaràs ajagut al costat d'unes bardisses. Li ensenyes aquesta carbassa d'oli que jo et dono i li dius que voldries curar-lo. L'ajudes a posar-se de costat amb la ferida de cara el sol. Untes amb aquest oli el voltant de la ferida i de mica en mica li extreus la llança. Sense fer-lo patir. Una mica cada dia. Romandràs al seu costat fins que estigui completament curat. Després li pregaràs que et doni la llança. Te la donarà i en mostra del seu agraïment, et farà altres regals.

I tot va succeir com aquella vella li havia anunciat. El búfal li donà la llança i a més a més li regalà la lluna, una esfera lluminosa que dansa, apareixent i desapareixent, en l'escena fosca del firmament.

De retorn a casa, Braç-Dret lliurà la llança al seu germà. La gent celebrà el seu retorn. Braç-Esquerra pogué mostrar de nou a tothom el signe del seu poder. La llança retrobada brillava més que mai. La sang del búfal li havia donat un esclat que no tenia abans.

La nit del seu retorn va haver-hi una gran festa. Els tambors ressonaven per tot arreu. El poeta al servei de Braç-Esquerra cantà les gestes del poble amb la seva arpa-cítara entre els dits. No massa lluny d'allí, els morts dansaven com els vius, seguint els mateixos ritmes, marcant els mateixos passos, imprimint en les seves ombres els mateixos moviments, sota la mirada invisible i complaent d'una vella feliç.

En mig de la festa aparegué Braç-Dret saltant i ballant amb la lluna a les mans. La llençava pels aires, la tornava a agafar. La deixava que s'enlairés fins al cim del firmament, la feia canviar de cara: creixia o minvava, mentre les estrelles que també eren a la festa la contemplaven sense a penes espurnejar. Amb un simple gest, Braç-Dret la convidava a davallar fins posar-se lentament sobre el palmell de la seva ma i seguint el ritme dels tambors la deixava escapar de nou amb la seva llum blanca que meravellava a tothom..

Des d'aquella nit els poetes no deixarien mai més de cantar amb les seves arpes-cítares aquella meravella. Fou així com Braç-Dret esdevingué tan cèlebre com el seu germà.

Un dia, aprofitant que l'heroi d'aquesta gesta se n'havia anat de viatge, Braç-Esquerra agafà l'esfera lluminosa que el seu germà de dia guardava en un cove i volgué fer-la dansar al so dels seus tamborinaires però la lluna se li escapà, s'enlairà fins el cim del firmament i no davallà mai més.

En veure-la penjada al cel, Braç-Dret tornà al seu poble i demanà al seu germà que fes el favor de tornar-li la seva esfera lluminosa. Braç-Esquerra que fins llavors havia governat totes les criatures d'aquest món, cregué que podria trobar-la i es posà en camí amb el cove sobre el cap per a cercar la lluna que li reclamava el seu germà.

Però aquesta, és una altra història

ÉS LA HISTÒRIA DE LA RESTITUCIÓ IMPOSSIBLE.

Fou la història d'un estranger, anomenat “Fill dels Evuzok”, que va rebre manllevada la Paraula d'aquells que l’acolliren sense saber-la o poder-la restituir amb tota la seva precisió a aquells que durant molts anys la posaren al seu abast ; sense saber-la o poder-la fer escoltar després a la gent del seu propi país ... Repeteixo : “sense saber-la (segurament) o poder-la (certament) fer escoltar després a la gent del seu propi país...”

Però aquesta no és tan sols la meva història. Si ho fos no valdria la pena parlar-ne. És la història de molta gent, de molts antropòlegs. I perquè d’aquestes històries el món en deu anar ple, els nostres poetes o creadors d’imatges ho recordarien quan deien d’aquelles persones que pretenien l’impossible , que van pel món “buscant la lluna amb un cove

I és així com un bon nombre de joves antropòlegs de casa nostra, l’han tingut d’anar a buscar, la lluna, a Paris, a Lisboa, a Alacant, a Anglaterra, a Bolívia, a Mèxic o al Canadà... i d’altres encara, molts altres, la van buscant a casa nostra... tot perdent l’esperança de trobar-la. En el camp de la nostra disciplina, la deslocalització i la reconversió laboral, són temes ben coneguts... I moltes vegades per culpa dels criteris de selecció en les nostres universitats ja que sovint es tenen més en compte, el proteccionisme, l’endogàmia acadèmica, la fidelitat, l’agraïment als serveis dispensats... que no pas la qualitat i el rigor científic. I ara també a causa d’unes anomenades “agències de qualitat” formades per persones no elegides per cap estament acadèmic, que, seguint mètodes informatitzats americans, seleccionen els futurs candidats no per la seva qualitat sinó per la quantitat d’articles que han escrit, de llibres que han publicat, de congressos als quals han assistit... sense haver-se pres la molèstia de llegir res dels candidats, sense tenir en compte per res els informes dels professors especialistes en l’àmbit dels seus coneixements : és així com per aquestes agències la quantitat esdevé el criteri objectiu per mesurar la qualitat....! Calia haver-hi pensat...!

¿Perquè la possibilitat d’exercir realment la nostra disciplina – i no tan sols com a professors universitaris sinó també i potser sobretot com a investigadors – ha esdevingut una cosa gairebé impossible en el nostre país?. ¿On són els investigadors, antropòlegs, en aquesta mateixa casa [1] on estem reunits? I si aquesta casa no la trobem prou nostra, - encara que en Lluís Calvo faci tot el necessari perquè ho sigui -, on són en altres d’equivalents, potser més nostres?

¿No haurà sigut perquè hem empetitit l’antropologia i hem reduït el seu objecte a qüestions massa locals, massa immediates com per a voler aportar respostes als problemes de la societat d’avui transformant la nostra professió en una mena d’ingenieria social? . Pot ser una opció respectable, potser si, però analitzar un fet social proposant solucions per intervenir després en la seva transformació és quelcom que em sembla molt lluny d’allò que jo penso hauria de ser l’antropologia. Ho vaig aprendre a l’Àfrica. Allí vaig descobrir els inconvenients que tenia posar l’antropologia al servei d’una ideologia religiosa, o de posar-la al servei d’una ideologia econòmica en projectes de desenvolupament o, encara més greu, de posar-la al servei d’una ideologia colonial com també s’havia fet en aquelles terres. Allí doncs vaig descobrir que l’antropologia dita “aplicada” podia ser un problema, un greu problema, potser fins i tot un despropòsit.

Jo penso que la nostra disciplina hauria de ser socialment reconeguda per la seva capacitat de fer pensar ; d’ajudar a desmuntar les idees rebudes sobretot aquelles que la societat creu que tenen un valor universal ; de fer conèixer amb tota la seva profunditat la gran riquesa dels continguts de la diversitat social i cultural (i no només dels aspectes externs o folklòrics); d’alliberar les mentalitats de la tendència a la simplificació ; d’obrir-les i de fer descobrir la complexitat dels fets socials que observem ; en una paraula, la nostra disciplina hauria de ser socialment reconeguda per la seva capacitat de plantejar problemes ... molt més que per voler proporcionar solucions... a curt termini... Es potser per tot això que jo penso que a casa nostra el que falten no són departaments d’antropologia (potser m’atreviria a dir que n’hi han massa) sinó centres o instituts dedicats a la recerca fonamental...

Avui, en aquest dia de commemoració, jo només desitjo que l’ICA i els seus Quaderns que també han anat pel món buscant la lluna amb un cove però tenint el mèrit d’haver convertit en realitat moltes coses que semblaven impossibles, puguin en els propers anys pescar una lluna plena que il•lumini totes les antropologies i totes les etnologies possibles. I per a mi, simple forà, vivint al marge de les mil xarxes que formen l’entramat dels interessos individuals i col•lectius de la nostra comunitat d’antropòlegs, el meu somni seria que sota aquesta lluna nova l’Institut Català d’Antropologia fos molt més que una simple associació de persones més o menys benèvoles ; molt més que un simple col•legi oficial destinat a donar un estatut jurídic als antropòlegs ; el meu somni seria que l’ICA esdevingués – si encara aquesta figura jurídica existeix – una mena d’institut o de fundació o el que sigui de caire interuniversitàri, potenciat realment – i no només cedint els seus logos - per les diferents universitats catalanes, amb els seus propis investigadors [pagats], laboratoris i equips de recerca [amb els seus propis mitjans]; convertint-se en un centre capaç de potenciar la investigació en tots els àmbits tot creant el seu propi espai que permeti distingir plenament la nostra disciplina d’altres més o menys properes com podria ser la sociologia ; suprimint la dicotomia que jo considero nefasta entre antropologia i etnologies ; sabent-se obrir sense complexes a totes les altres societats, la qual cosa ens faria ser diferents de la sociologia ; donant a l’etnografia la plaça que en la nostra disciplina es mereix, fent que la recerca etnogràfica marqui d’una manera prou permanent la identitat dels nostres antropòlegs i que la antropologia sobre el terreny deixi de fer-se per l’intermediari d’uns becaris convertits en “matxaques” d’uns projectes dels quals si bé ells en proporcionen la llana, són els altres els que n’estiren els fils... i més d’una vegada, en són els mateixos “matxaques” els que en surten esquilats...; d’un institut o fundació, en fi, que sàpiga anar més enllà de les urgències polítiques i socials dels nostres governs, siguin del color que siguin ; i es convenci que la antropologia fonamental és tan important pel saber com el saber ho és o hauria de ser-ho per el poder que només cerca en l’antropologia un mitjà d’intervenció per aplicar les seves polítiques socials... No és una qüestió de diners, amics. No tenim un Institut de la Mediterrània? No hi ha una casa d’Àsia? No existeix un Cidob? No repartim premis nacionals i ens gastem els diners per a anar a Paris i donar-ne un a Lévi-Strauss? No, no és una qüestió econòmica, no...!. És una qüestió de re-definició dels camps i objectes de la nostra disciplina ; és també una qüestió de recuperació – amb una altra òptica evidentment, curats com ja estem tots plegats (menys la dreta francesa) de l’òptica colonial - d’aquella obertura cara enfora de l’antropologia clàssica per tal que la societat trobi en la nostra disciplina, allò que potser espera : vertaders especialistes en l’estudi de les maneres de fer, pensar, esdevenir i relacionar-se de les altres societats tot recordant que els vertaders especialistes és fan amb molts anys dedicats exclusivament a la seva especialitat; però tot això és també una qüestió de política universitària, començant des dels nostres propis estaments de l’antropologia : com és que la majoria d’antropòlegs tenen com objecte de recerca la nostra pròpia societat ? Com es que, quan fa uns mesos la UB es proposà estudiar la conveniència de crear un master d’antropologia africana seguint les normes de Bolònia va tenir que desistir en el projecte ja que en aquest departament no hi havia cap antropòleg especialitzat en l’Àfrica subsahariana...? Mentre es segueixi potenciant estudis sobre la nostra pròpia societat, estarem lluny d’assolir aquesta obertura que l’antropologia de casa nostra, en general, només practica d’una manera teòrica a partir de les recerques sobre el terreny d’altres investigadors.

Però no feu cas de mi.... ja que no tan sols sóc un antropòleg pescallunes, sinó també... un somiatruites.

Notes:
1 - Residència d’investigadors del CSIC on l’autor va llegir aquest text. [tornar]

 

 
    ISSN 1696-8298 © de cada text: el seu autor, © d'aquesta edicio: Quaderns-e de l'ICA